Deià
no té indústria ni jaciments miners, i el sector primari hi
sobreviu d'una forma accessòria en el millor dels casos. Tenim dos
recursos principals en què basam la nostra riquesa, que són la
nostra gent i el nostre entorn.
Els
deianencs i el paisatge s'han anat configurant i influint mútuament
al llarg dels segles, en una relació difícil però que ha donat
lloc a un dels espais més bells de Mallorca i ens atreviríem a dir
del món. Un autèntic paradís, que no deixa d'amagar amenaces si el
volem conservar tal i com l'hem conegut. Un autèntic betlemet, com
sovint ens cataloguen, que volem viu, habitat, dinàmic, autèntic.
L'especulació
urbanística és un dels principals perills a què ens enfrontam. No
estam en contra d'un creixement basat en la demanda real de la
població, de la gent que per naixement o tria vol viure a la nostra
comunitat; sí volem evitar els macro projectes fets com a negoci, de
les cases prêt-à-porter que es construeixen com a inversió
especulativa i per les quals després se cerquen compradors, alguns
dels quals a la seva vegada les adquireixen també com una nova
inversió especulativa en una espiral tan infinita com perversa. El
cas de Petit Deià n'és la darrera mostra, però encara hi ha espai
per a molts nous Petits Deiàs.
Volem
fer unes noves normes urbanístiques que evitin aquests macro
projectes. L'urbanisme ha d'estar al servei del poble, no el poble al
servei de l'urbanisme.
A
més, qualsevol possible creixement s'ha de lligar als recursos i
infraestructures (aigua, depuració, aparcament...) de què disposam,
i això també s'ha d'incloure a les noves normes, així com nous
criteris de constructibilitat, que des del 1992 han canviat
considerablement. No podem deixar de banda una idea bàsica de
l'urbanisme modern: el creixement s'ha de concentrar en els nuclis de
població existent, i ara és més fàcil fer un gran casalot en
rústic que un habitatge al centre del poble.
A
més, cal aprofitar aquest canvi de normes per afrontar un dels grans
problemes que tenim com a comunitat: l'enorme dificultat d'accés a
l'habitatge, sobretot per part dels joves. Si volem seguir existint
com a poble en el futur, hi hem de posar remei.
Hem
de qualificar com urbà sòl públic municipal que actualment és
rústic però que limita amb el sòl urbà, com permet la Llei
d'Urbanisme de les Illes Balears; així el podrem posar a disposició
de l'IBAVI per a construir-hi habitatges de protecció oficial. A
més, cal donar ajudes al sectors vulnerables com els joves per a què
puguin llogar a Deià, a més de bonificar fiscalment aquelles cases
que es posin a la seva disposició a preus raonables. Tenim un poble
buit, i com diu la cançó de Sílvia Pérez Cruz “es indecente
gente sin casa, casas sin gente”.
Però
en el nostre entorn hi ha altres problemes igualment greus: des de la
manca d'aigua (la deixadesa de l'empresa fa que quasi un de cada tres
litres que s'aboquen a la xarxa es perdi pel camí) a les dificultats
de mobilitat, tant en transport públic com privat.
O
el tancament progressiu de camins públics, amb la conseqüent pèrdua
d'un patrimoni viu del nostre poble. I com oblidar que som el cinquè
municipi que menys recicla de tot Mallorca, amb un sistema tan
ineficient com ineficaç com sobretot car; perquè cal repetir-ho una
i mil vegades: no només és una obligació impostergable cap al
planeta, sinó que si reciclam més, pagarem menys en la taxa del
fems.
Aquest
seran alguns dels reptes dels propers quatre anys. Per seguir
existint com a comunitat d'aquí dues o tres generacions, hauríem
d'encertar el canvi de rumb.
