L'ENTORN DEIANENC, UN PARADÍS A CONSERVAR

Deià no té indústria ni jaciments miners, i el sector primari hi sobreviu d'una forma accessòria en el millor dels casos. Tenim dos recursos principals en què basam la nostra riquesa, que són la nostra gent i el nostre entorn.

Els deianencs i el paisatge s'han anat configurant i influint mútuament al llarg dels segles, en una relació difícil però que ha donat lloc a un dels espais més bells de Mallorca i ens atreviríem a dir del món. Un autèntic paradís, que no deixa d'amagar amenaces si el volem conservar tal i com l'hem conegut. Un autèntic betlemet, com sovint ens cataloguen, que volem viu, habitat, dinàmic, autèntic.

L'especulació urbanística és un dels principals perills a què ens enfrontam. No estam en contra d'un creixement basat en la demanda real de la població, de la gent que per naixement o tria vol viure a la nostra comunitat; sí volem evitar els macro projectes fets com a negoci, de les cases prêt-à-porter que es construeixen com a inversió especulativa i per les quals després se cerquen compradors, alguns dels quals a la seva vegada les adquireixen també com una nova inversió especulativa en una espiral tan infinita com perversa. El cas de Petit Deià n'és la darrera mostra, però encara hi ha espai per a molts nous Petits Deiàs.

Volem fer unes noves normes urbanístiques que evitin aquests macro projectes. L'urbanisme ha d'estar al servei del poble, no el poble al servei de l'urbanisme.

A més, qualsevol possible creixement s'ha de lligar als recursos i infraestructures (aigua, depuració, aparcament...) de què disposam, i això també s'ha d'incloure a les noves normes, així com nous criteris de constructibilitat, que des del 1992 han canviat considerablement. No podem deixar de banda una idea bàsica de l'urbanisme modern: el creixement s'ha de concentrar en els nuclis de població existent, i ara és més fàcil fer un gran casalot en rústic que un habitatge al centre del poble.

A més, cal aprofitar aquest canvi de normes per afrontar un dels grans problemes que tenim com a comunitat: l'enorme dificultat d'accés a l'habitatge, sobretot per part dels joves. Si volem seguir existint com a poble en el futur, hi hem de posar remei.

Hem de qualificar com urbà sòl públic municipal que actualment és rústic però que limita amb el sòl urbà, com permet la Llei d'Urbanisme de les Illes Balears; així el podrem posar a disposició de l'IBAVI per a construir-hi habitatges de protecció oficial. A més, cal donar ajudes al sectors vulnerables com els joves per a què puguin llogar a Deià, a més de bonificar fiscalment aquelles cases que es posin a la seva disposició a preus raonables. Tenim un poble buit, i com diu la cançó de Sílvia Pérez Cruz “es indecente gente sin casa, casas sin gente”.

Però en el nostre entorn hi ha altres problemes igualment greus: des de la manca d'aigua (la deixadesa de l'empresa fa que quasi un de cada tres litres que s'aboquen a la xarxa es perdi pel camí) a les dificultats de mobilitat, tant en transport públic com privat.

O el tancament progressiu de camins públics, amb la conseqüent pèrdua d'un patrimoni viu del nostre poble. I com oblidar que som el cinquè municipi que menys recicla de tot Mallorca, amb un sistema tan ineficient com ineficaç com sobretot car; perquè cal repetir-ho una i mil vegades: no només és una obligació impostergable cap al planeta, sinó que si reciclam més, pagarem menys en la taxa del fems.

Aquest seran alguns dels reptes dels propers quatre anys. Per seguir existint com a comunitat d'aquí dues o tres generacions, hauríem d'encertar el canvi de rumb.